En els darrers meses, l’editorial Urgolti Editores, de Pamplona, ha tret a la llum un volum ben interessant, des del punt de vista históric i social. Es tracta de la reedició de La germanía de Valencia, que en 1884 publicà l’historiador, jurista i polític valencià Manuel Danvila i Collado (1830-1906) ‒en 1892 arribà a ocupar, tot i que només durant dotze dies, el Ministeri de Governació d’un gabinet presidit per Cánovas del Castillo‒, i que ara ha sigut encapçalada amb un extens i sòlid estudi introductori ‒titulat «Manuel Danvila, un historiador académico entre la crítica y la política conservadora»‒ que és obra de l’historiador Pau Viciano.

D’aquesta manera, el volum posa en el punt de mira un erudit vuitcentista que, sense perdre completament el contacte amb la seua terra nadiua, es mirava la història valenciana des de Madrid, en tots els sentits. Així, és evident que Danvila afrontà l’estudi de la revolta popular valenciana del Cinc-cents amb una manifesta intenció desmitificadora: «Partía de la voluntad de impugnar las interpretaciones que veían en los agermanados unos luchadores por la libertad», en paraules de Viciano; i per això «reaccionaba contra la visión acrítica de los autores republicanos y demócratas que narraban un episodio de inicios del siglo XVI como un precedente directo de las luchas contemporáneas».

Encara que la guerra de les Comunidades de Castilla eclipsà l’interés pel moviment agermanat entre els historiadors romántics, també els catalans, els escriptors valencians de la Renaixença sentiren una certa atracció per les Germanies, com demostra el fet que se n’ocuparen literàriament. I fou així que tots ells, fins i tot els més moderats, dispensaren una «cortés pero fría» acollida a l’obra de Danvila. De fet, Viciano assegura que La germanía de Valencia «se vio como un ataque a la historia y la identidad valencianas»; que autors com ara Fèlix Pizcueta, Constantí Llombart, Vicent W. Querol i Teodor Llorente expressaren «una evidente incomodidad» amb les tesis del canovista; i que fins i tot els més combatius varen interpretar el seu llibre «como una lamentable «afrenta» contra la «patria chica»» (no hem de perdre de vista que, a finals de 1884, Pizcueta, aleshores president de Lo Rat Penat, reivindicava els agermanats com a demòcrates lluitadors per la llibertat popular). Siga com siga, el ben cert és que Danvila, que pretenia fer carrera a Madrid, devia contemplar el moviment literari i lingüístic que impulsaven els seus conterranis com una autèntica pérdua de temps, quan no com un destorb. No debades intentà demostrar, a través de La germanía de Valencia, que les utopies condueixen a la catástrofe. I que «el orden y el verdadero progreso», tal com conclou Viciano, «solo podían mantenerse si la sociedad compaginaba las libertades políticas con una moralidad de inspiración cristiana. Era lo que había intentado el régimen de la Restauración, y en este proyecto conservador los historiadores como Danvila, tanto o más que guardianes del pasado, se consideraban guardianes del futuro».

Finalment, cal assenyalar que l’obra, ben acuradament editada, incorpora una completa bibliografia de Manuel Danvila i dos índexs ‒onomástic i toponímic‒ que resulten d’una gran utlitat. L’enhorabona, doncs, tant a Urgoiti Editores com a Pau Viciano per aquest excellent volum que ens ajuda a entendre i albirar, d’una manera certament crua i profunda, en quins termes es desenvolupà el Vuit-cents espanyol en general, i valencià en particular.

Rafael Roca

Universitat de València